al límit

Encara rebo queixes de veïns. Queixes no pas greus. Els veïns pateixen per petites coses que els fan la vida més complicada del necessari. No és pas nou, sempre ha passat. El que és nou per mi és aquesta tèbia impotència de no poder-hi fer res.

La vida continua. He vist al barri que s’ha resolt prou bé l’aparcament del restaurant xinès. Felicitats a qui correspongui. També he vist que han col·locat els contenidors d’escombraries a banda i banda de la sortida del meu carrer, i a sobre la vorera. Em sembla una mala solució, ja que impedeixen la visibilitat dels conductors que fem l’stop i a més inutilitzen el pas per la vorera. Alguns veïns del barri fan servir la zona verda i l’entorn del torrent com a aparcament. No és un bon inici.

El dia deu varem inaugurar el Casal de la Gent Gran. És una d’aquelles satisfaccions que em reservo de la meva etapa a l’alcaldia. És un edifici bonic, que ha resolt un problema d’espai de la gent gran d’aquest poble, tan activa que havia fet petit el local de lloguer on estaven fins ara. És un edifici recuperat després de 25 anys de ser escola, perque vam aconseguir que la Generalitat fes les dues escoles que necessitava el nostre poble, una oberta el setembre passat i l’altra ahir mateix. Ha estat una fantàstica oportunitat que hem sabut aprofitar, i una feina ingent de la regidora Emília Soler i tot el govern, que va apostar per alliberar aquest espai i aprofitar-lo per l’activitat municipal tot just uns mesos després, tan bon punt ha estat possible. La inauguració la va presidir el Sr. Risquez, president del Consell Comarcal. Bona jugada. Suposo que així l’obligaran a donar algun euro pel casal.

Passada la Festa Major ens immergim en la rutina. En fi, el tedi ens envaeix.